XXIX premis “Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols” 2017
L’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) ha lliurat els premis “Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols” 2017 a deu catalans o catalanòfils residents fora de Catalunya, en la vint-i-novena edició d’aquests guardons que reconeixen la tasca que des de la Catalunya Exterior es fa per mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement de la realitat cultural i nacional de Catalunya a l’exterior.
Enguany els premis han estat atorgats a Immaculada Cabotí, resident a Virgínia, als Estats Units; Hellena Cardús, que viu a Texas, als Estats Units; Guido Dettoni, d’Assís, Itàlia; Roger Friedlein, de Bochum, Alemanya; Alfons Gregori, resident a Poznan, Polònia; Alejandro Hugo Carreras, de Rosario, Argentina (l’únic que no ha pogut recollir personalment el premi); Antoni Llorens, resident a Vitòria-Gasteiz, País Basc; Belén Murillo, resident a Madrid, Espanya; Núria Reche, que viu al Cantó de Vaud, a Suïssa; i Viviana Sandra Sanchis, de Buenos Aires, Argentina.
Prèviament a l’acte de lliurament dels premis, el guardonats han estat rebuts per la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i, també, pel pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, al Parlament i a l’Abadia de Montserrat respectivament.
L’acte de lliurament dels premis, presidit pel president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Xavier Tudela, ha tingut lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Durant la cerimònia el secretari general de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), Antoni Montserrat, ha dissertat sobre la Catalunya exterior avui.
L’himne nacional de Catalunya, cantat pel cantautor Josep Tero i per tots els assistents, ha posat punt i final a l’acte.
Aquest guardons, d’atorgament anual, instituïts i convocats per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), reconeixen la labor que duen a terme els catalans i catalanòfils que viuen fora de Catalunya per mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement dels Països Catalans i la cultura catalana a l’exterior.
Amb la voluntat que els premis tinguin continuïtat i amb el desig d’enfortir encara més aquest reconeixement a la Catalunya Exterior, us proposem que, si ho creieu adient, pugueu ajudar aquesta activitat amb una aportació econòmica. Qualsevol col.laboració serà benvinguda.
Si considereu positivament la proposta que avui us presentem l’aportació l’hauríeu de fer al següent compte de l’IPECC indicant, sisplau, el vostre nom:
En Pau Casals va presentar-se així a la recepció de l'ONU el 1971 en recollir la medalla de la pau...
I avui que soc jo qui rep un premi, vull retre homenatge a tots els Catalans que per mes d’una generació son fora de la nostra estimada terra.
SOM CATALANS I FEM HISTORIA,
I ara vull compartir la meva amb vosaltres amb l’esperança que tots els que hi són a l’exterior facin el mateix, per poder esdevenir la memòria que tot país mereix de no ser mai oblidat, pels que van marxar, els seus descendents, i els que vindran...
PERTANYO A UNA FAMÍLIA QUE DUU CATALUNYA A L’ADN…
Tinc la sort de provenir d una nissaga excepcional que ha treballat amb passió per esdevenir una Catalunya independent.
Les tres ultimes generacions de la meva família han dedicat somnis i esforços a servir a Catalunya en diferents àmbits.
El meu avi matern, el Dr. Francesc Ribas Soberano, fill d’una família modesta de Reus, al 1907 es trasllada a Barcelona per a estudiar Medicina.
A París s’especialitza en malalties pulmonars i viatja a Suècia per conèixer el seu sistema de Seguretat Social.
Amic d’en Lluís Companys, també va ser el seu metge personal.
Afiliat a Esquerra Republicana, es presenta a les eleccions al Parlament l’any 1932 sortint elegit Diputat.
No obstant la seva vida política, no abandona mai la seva activitat com a metge i el mateix any, funda i dirigeix el Sanatori Antituberculosi del Puig d’Olena, considerat ja en aquella època com un dels millors i mes avançats d’Europa.
El 1934, nomenat representant de la Generalitat de Catalunya a la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic, va ocupar-se del finançament, així com de la normalització de l’ús del català en les reunions professionals i administratives.
El Sanatori va ser l’eina de la seva missió, un objectiu frustrat per la guerra i l’exili.
Va millorar les condicions sanitàries del seu país, organitzant un sistema d’assistència social de Qualitat i Equitatiu.
El meu avi era Progressista, Republicà i Independentista,
Però, per damunt de tot, ell es considerava un Humanista…
El meu avi patern, en Jaume Cardús Reig, treballador mercantil i sindicalista català, president de la Joventut Catalanista al 1916, fou militant del CADCI, associació política i social, fundada el 1903 a Barcelona.
Col·laborador de les publicacions “La Nació”, “El Diluvio” i “Lluita”.
Al 1920 forma un grup de tendència socialista dins del CADCI anomenat el Soviet, amb publicació pròpia.
L'agost del 1934 fou elegit president del CADCI i durant els fets del 6 d'octubre va donar suport a la proclamació de la República Catalana d’en Lluís Companys, raó per la qual fou empresonat.
El meu pare, el Dr. David Cardús Pascual, Cardiòleg i Matemàtic, va ser pioner en l'estudi dels efectes físics dels viatges espacials en els éssers humans, formant part al 1958 del primer programa espacial de la NASA, el Projecte Mercury.
Anys després, dirigiria un projecte de la NASA per desenvolupar una càmera de dormir giratòria que simulava la gravetat, la màquina centrifuga dissenyada per ell mateix.
Va rebre reconeixement de Catalunya mitjançant guardons com: la medalla Narcís Monturiol, el Doctorat Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, entre d’altres.
Científic i humanista va fundar diverses entitats culturals i científiques, destacant l’AICS, American Institute for Catalan Studies, i la NAFCA (North American Federation of Catalan Associations), per consolidar els Casals dels Estats Units i Canada.
La meva mare, la Francesca Ribas Rodríguez, guanyadora del Premi IPECC del 2004, amb la carrera de Química Farmacèutica, va ser una gran companya i col.laboradora, primer del meu Avi i desprès del meu Pare.
Durant 20 anys va dirigir el laboratori a on es realitzaven les proves pels estudis cardiovasculars.
A finals dels 70', amb el meu pare varen fundar l ‘AICS, el primer Casal d'Estats Units amb caràcter social i cultural.
Tothom la coneixia per la seva alegria, el seu gran sentit de l’humor, la seva senzillesa, generositat i, sobre tot, pel seu gran amor per Catalunya amb l’esperança de veure-la independent.
Jo vaig néixer a Barcelona durant els primers anys de la postguerra emigrant als 6 anys a Houston, tornant sovint a Catalunya els estius i gaudint de meravelloses estades amb els meus estimats avis, oncles, germans i cosins.
En viure a Mèxic durant 8 anys, vaig tenir l'oportunitat d'involucrar-me amb una comunitat catalana forta i dinàmica, que havia emigrat durant la Guerra Civil espanyola.
Al tornar a Houston al 1984 per fer un Màster en Relacions Internacionals i Sistemes d’Informació i treballant com a consultora pels principals centres de salut i empreses d'energia, vaig sentir la necessitat, donades les meves profundes arrels catalanes, d’estudiar de forma autodidacta la llengua i la cultura catalana.
El 1998 vaig oferir-me com a voluntària l’AICS com a directora del Comitè de Joventut.
Des de juliol de 2003, ja com a Presidenta de l'entitat i amb una junta Directiva molt forta i efectiva, hem desenvolupat nous programes i activitats amb especial cura per l’obtenció de finançament per als diversos projectes culturals, així com el disseny i administració de les nostres xarxes socials; culminant amb la publicació trimestral en angles i català de la nostra revista CATALONIA per donar a conèixer Catalunya en tots els àmbits.
Desitjo poder dur a terme la tasca d’honorar i promoure la meva estimada Catalunya amb el mateix amor i la devoció que els meus avantpassats, acompanyada dels meus principals i fidels col.laboradors; la Mayte Duarte, en Jordi Guillem, la Roslyn Smith, els membres de la Junta de la FIEC i tots els seguidors de la nostra lluita democràtica.
Dono les gracies el gran organitzador, Xavier Tudela, i a l’IPECC pel reconeixement de la Meva tasca, així com als que m’heu ensenyat i m’heu recolzat durant tot el camí.
Visca Catalunya ||*||
I AM CATALAN ...
Stated Pau Casals as he presented himself at the reception of the United Nations in 1971 when he received the medal of peace ...
And today, as I receive an award, I want to pay tribute to all Catalans who, for more than a generation, live outside our beloved land.
WE ARE CATALANS AND WE MAKE HISTORY…
So now I will share mine with you, in the hope that all of those who live abroad, do the same, in order to be able to become the memory that every country deserves, in order to never be forgotten, by those who left, their descendants, and those who are still to come ...
I BELONG TO A FAMILY THAT CONTAINS CATALONIA IN OUR DNA ...
I am fortunate to come from an exceptional succession (line) of ancestors who have worked passionately towards Catalonia’s independence.
The three last generations of my family have dedicated dreams and efforts to serve Catalonia within different fields.
My maternal grandfather, Dr. Francesc Ribas Soberano, son of a modest family from Reus, in 1907 moved to Barcelona to study medicine.
In Paris, he specialized in lung diseases and traveled to Sweden to find out about their Social Security system.
Friend of Catalan President Lluís Companys, he was also his personal physician.
Affiliated to Esquerra Republicana, he presented himself as Senator in the Parliamentary elections of 1932 and successfully won the election.
Despite his political life, he never abandoned his career as a pulmonary physician and in 1932, he founded and directed the Puig d'Olena Antituberculosis Sanatorium, considered one of the best and most advanced in Europe.
In 1934, he was appointed Representative of the Generalitat de Catalunya to the Administrative Board of the Hospital Clínic where he manage the financing, as well as the normalization of the use of Catalan in both professional and administrative aspects.
The Sanatorium was the tool of its mission, a goal frustrated by war and exile…
He improved the health conditions of his country by creating and organizing a Social Security system characterized by quality and equality.
My grandfather was Progressive, Republican and Independently minded.
But, above all, he was considered a Humanitarian ...
My paternal grandfather, Jaume Cardús Reig, a Catalan businessman and trade unionist, President of the Catalanist Youth in 1916, was a member of CADCI, a political and social association founded in 1903 in Barcelona.
Contributor to the publications "La Nación", "El Diluvio" and "Lucha", in 1920 he formed a group with socialist tendencies within the CADCI called the “Soviet”, his own publication.
In August of 1934 he was elected President of CADCI and during the events of October 6, he supported the proclamation of the Catalan Republic of President Lluís Companys, reason for which he was imprisoned.
My father, Dr. David Cardús Pascual, Cardiologist and Mathematician, pioneered the study of the physical effects of space travel in humans in 1958, forming part of the Mercury Project, the first space program in NASA.
Years later, he would lead a NASA project to develop a rotating sleeping chamber simulating gravity, the centrifugal machine, designed by himself.
He received recognition from Catalonia through awards such as: the Narcís Monturiol medal, the Doctorate in Honoris Causa from the Autonomous University of Barcelona and the Sant Jordi Cross from the Generalitat, among others.
Both a scientist and a humanist, he founded several cultural and scientific entities, specifically, AICS, the American Institute for Catalan Studies, and NAFCA (North American Federation of Catalan Associations), to consolidate the cultural efforts of the Catalan Casal Organizations in the United States and Canada.
My mother, Francesca Ribas Rodriguez, winner of the 2004 IPECC award, obtained a degree in Pharmaceutical Chemistry and was a great companion and collaborator, first to my grandfather and later to my father.
For 20 years she organized the laboratory where tests were conducted for the cardiovascular studies. At the end of the 70 's, she cofounded along with my father, AICS, the first Catalan organization in United States characterized by both social and cultural projects.
Everyone knew her for her joy, her great sense of humor, her generosity and, above all, for her great love for Catalonia with the hope of seeing her homeland become independent.
I was born in Barcelona during the first years of the postwar and emigrated, at age 6, to Houston, frequently returning to Catalonia in the summers and enjoying wonderful stays with my dear grandparents, uncles, sibblings and cousins.
When living in Mexico for 8 years, I had the opportunity to get involved with a strong and dynamic Catalan community, who had emigrated during the Spanish Civil War.
Upon returning to Houston in 1984, to complete an MBA in International Relations and Information Systems, while I worked as a consultant for the healthcare industry and energy sector, I felt the need, given my deep Catalan roots, to focus towards studying the Catalan language and culture.
In 1998, I volunteered for AICS as Director of the Youth Committee and since July 2003, as the President of the nonprofit organization, along with a very strong and effective board of directors, we developed new programs and activities with special attention to obtaining funding for various cultural projects, as well as the design and administration of our social networks; culminating with the quarterly publication in English and Catalan of our magazine CATALONIA which promotes all aspects of Catalan culture.
I want to be able to carry out the task of honoring and promoting my beloved Catalonia with the same love and devotion exhibited by my ancestors, accompanied by my main and faithful collaborators; Mayte Duarte, Jordi Guillem, Roslyn Smith, the members of the FIEC Board and all the followers of our democratic struggle.
I thank IPECC for the recognition of my work, as well as those of you who have guided and supported me along the way.
Fragment de l'obra "La fuente de Canaletas" de Jose Monzón Abril
“Si beveu aigua de la Font de Canaletes
sempre més sereu uns enamorats de Barcelona
i per lluny que us n’aneu tornareu sempre” (dita popular)
La part més alta de la Rambla, a tocar de la plaça de Catalunya, rep el nom de Canaletes, ben coneguda per tots els barcelonins i barcelonines i un dels indrets més animats de la ciutat. Aquest nom prové per l’existència d’una antiga font que hi havia a l’Estudi General, precedent de la universitat actual. Una font on uns canalons abocaven l’aigua en una mena d’abeurador. Després de la destrucció de les muralles se’n va instal·lar una de més moderna i la seva aigua va agafar fama perquè venia de la mina de Montcada.
Hi ha una llegenda que diu que qui beu aigua de la font torna sempre a Barcelona. Es troba baixant la Rambla a la dreta, poc abans d’arribar al carrer dels Tallers, i durant molts anys, en acabar-se els partits de futbol, els afeccionats s’hi reunien al voltant i formaven tertúlies molt animades. Als anys setanta, a les acaballes de la dictadura franquista i el principi de la democràcia, aquest també va ser un dels grans escenaris de les manifestacions que reclamaven el retorn de la llibertat.
Canaletes és un punt de celebracions i trobades.
I ara un punt de reflexió i de dol.
S'han equivocat els que creuen què poden empoderar-se del nostre esperit, de la nostra identitat cosmopolita i multicultural. No prejutjarem, ni ens amagarem a casa tancant portes i finestres. Tenim molta pràctica en ser un al costat de l'altre sense discriminar per condició, classe, naixement, gènere, raça, edat, ideologia o religió al peu del carrer.
Era una tarda d'estiu de l'any 1977 quan al costat de la nostra Font de Canaleta una dotzena de polícies nacionals m'envoltaven i un m'increpava: Dispérsese! No ho vaig fer llavors i no ho faré ara.
Aquest 17/08/17 és un altre punt sense retorn cap a una societat cívica i lliure. I els cossos de seguretat, sanitaris i la societat civil de casa nostra varen ser de nou un model d'humanitat per la seva efectivitat, solidaritat i empatia. GRÀCIES A TOTS!
ETA va equivocar-se en l'atentat a l'Hipercor per primer cop contra civils i l'Estat Islàmic ha comés el mateix error. No ens anorrearan ens farem més forts.
NI UN PAS ENRERE. SEGUIREM PASSEJANT PER LA RAMBLA.
Sèrie de TV3 (1988-1989) Claudio Biern Boyd Creador. 1 temporada. 39 episodis. Sèrie d'animació creada el motiu de la celebració del mil·lenari de Catalunya, on un drac rosa (Dragui) guiava als espectadors per diversos episodis de la història de Catalunya, des de l'edat de pedra fins a 1988.
LES 1001 són composicions que narren les experiències diàries viscudes per un dels dos personatges principals Scheherezade a Ganesha. Ells dos seran el fil conductor que mitjançant el seu singular univers simbòlic ens faran evocar i retornar als clàssics contes de Les Mil i una nits. I emulant a totes les narradores lletraferides que, des de la primera foguera, ens varen transmetre els coneixements adquirits amb l'experiència i l'amor compartit per la memòria d'aquells que han estat, són i seran part de la nostra humanitat; ens ofereixen, amb aquest diari personal un viatge cap a l'infinit, a través del llenguatge universal que és el símbol, en un context multicultural, que transmet l'ocult i secret a la vista de tots. És el reconeixement de l'altre. De l'alteritat. És unió.
Els grans avenços tecnològics, l'abast, la metodologia i la velocitat en què es desenvolupen fan que sigui de vital importància que en els inicis del segle XXI la simbologia sigui una prioritat, atès que l'estudi dels símbols és el mitjà per recuperar les formes i el contingut com a agent cohesionador de les diferents manifestacions espirituals de l'ésser humà al llarg del temps i de les cultures.
No és possible reconstruir l'univers simbòlic fonamentat en les correspondències entre les diferents parts de la creació sense l'experiència personal. Pico de la Mirandola ja afirmava al segle XV que "La màgia és la part pràctica de la ciència natural", i aquesta pràctica és pensament simbòlic.
L'art simbòlic és l'art màgic, "l'origen de l'art no és resultat i una necessitat estètica com generalment es creu, és el resultat d'una necessitat de dominació màgica" sentència Louis Cattiaux.
El simbolisme i la màgia són una mateixa cosa, entenent els símbols com imatges, visuals, sonores, corporals, etc., amb els quals l'home es reuneix amb la vida de la natura, que no veu com una cosa separada d'ell mateix, donat que no ho és.
Els símbols que van crear els pobles arcaics permeten a l'home del segle XXI recuperar l'aliança amb els elements naturals sempre que abandoni el seu estudi com a mera obra d'art o document antropològic. Els mites antics en general eren formes màgiques que conciliaven als homes amb la vida interior de la natura, aquella en què els elements (els déus) es complemen ten en la unitat homogènia de la vida que no mor.
Els símbols són vius en la mesura que contenen la potència de la vida. La màgia operativa és el que passa en l'art en contemplar una creació artística que ens atrau o ens deixa indiferents i també succeeix en l'univers simbòlic. Si els símbols estan vius concorden amb l'esdevenir del creat i travessen els diferents nivells de la realitat, des de la més inferior a la més elevada o de la més subtil a la més concreta.
A la trobada del particular amb l'universal s'ha anomenat vibrato. En contemplar la naturalesa hauria de passar el mateix, les parts formen un tot que només es pot aprehendre per mitjà de la visió interior. Per penetrar en el vibrator de les formes naturals i en les correspondències que genera. El nostre viatge segueix als quatre elements: foc, aire, aigua i terra, ja que com va escriure Louis Cattiaux: "Els quatre elements formen l'alfabet amb el qual Déu ensenya als homes clarividents" ('El missatge retrobat' 5, 49).
En totes les tradicions l'home és el símbol per excel·lència. Tot el que hi ha a l'univers està contingut en l'home. Per això el cos humà és la representació del microcosmos relacionat amb els quatre elements de cadascuna de les parts del macrocosmos que l'animen i sustenten. En l'enfocament occidental aquesta representació és exterior, el cos humà contingut per l'univers simbòlic dels cercles concèntrics que representen el macrocosmos i que queda tan ben representat en les imatges de Hildegard von Bingen (s. XII) amb el seu Liber Divinorum Operum, mentre que en la tradició xinesa destaca el gravat de meditació taoista conegut com Neijing Tu, (618-907 dC).
En orient l'enfocament és des de l'interior, on s'accedeix al macrocosmos a través un viatge interior alquímic, amb la finalitat despertar centres energètics -mitjançant pràctiques de meditació, dieta, salut, sexualitat ...-, capaços de purificar el ser per assolir la vacuïtat del mal. I retornar a així a la unitat. En aquesta anatomia simbòlica el cos de l'ésser humà és el forn alquímic que conté tots els elements i que queda representat magníficament en el gravat de l'Neijing Tu, que descriu el mapa per aconseguir traspassar totes les barreres a traspassar per la nostra energia vital.
La simbologia ha de desvetllar allò que oculten els llenguatges. El nou i el vell són dues cares de la mateixa moneda. Tot i que els llenguatges i les contingències canviïn, el símbol parla de l'essencial, de l'experiència de l'essencial, ja que l'essencial en si mateix és profundament equívoc. (Apunts del curs de Simbologia de la UB 2016/17).
LES 1001 són composicions que narren les experiències diàries viscudes per un dels dos personatges principals Scheherezade a Ganesha. Ells dos seran el fil conductor que mitjançant el seu singular univers simbòlic ens faran evocar i retornar als clàssics contes de Les Mil i una nits. I emulant a totes les narradores lletraferides que, des de la primera foguera, ens varen transmetre els coneixements adquirits amb l'experiència i l'amor compartit per la memòria d'aquells que han estat, són i seran part de la nostra humanitat; ens ofereixen, amb aquest diari personal un viatge cap a l'infinit, a través del llenguatge universal que és el símbol, en un context multicultural, que transmet l'ocult i secret a la vista de tots. És el reconeixement de l'altre. De l'alteritat. És unió.
Els grans avenços tecnològics, l'abast, la metodologia i la velocitat en què es desenvolupen fan que sigui de vital importància que en els inicis del segle XXI la simbologia sigui una prioritat, atès que l'estudi dels símbols és el mitjà per recuperar les formes i el contingut com a agent cohesionador de les diferents manifestacions espirituals de l'ésser humà al llarg del temps i de les cultures.
No és possible reconstruir l'univers simbòlic fonamentat en les correspondències entre les diferents parts de la creació sense l'experiència personal. Pico de la Mirandola ja afirmava al segle XV que "La màgia és la part pràctica de la ciència natural", i aquesta pràctica és pensament simbòlic.
L'art simbòlic és l'art màgic, "l'origen de l'art no és resultat i una necessitat estètica com generalment es creu, és el resultat d'una necessitat de dominació màgica" sentència Louis Cattiaux.
El simbolisme i la màgia són una mateixa cosa, entenent els símbols com imatges, visuals, sonores, corporals, etc., amb els quals l'home es reuneix amb la vida de la natura, que no veu com una cosa separada d'ell mateix, donat que no ho és.
Els símbols que van crear els pobles arcaics permeten a l'home del segle XXI recuperar l'aliança amb els elements naturals sempre que abandoni el seu estudi com a mera obra d'art o document antropològic. Els mites antics en general eren formes màgiques que conciliaven als homes amb la vida interior de la natura, aquella en què els elements (els déus) es complemen ten en la unitat homogènia de la vida que no mor.
Els símbols són vius en la mesura que contenen la potència de la vida. La màgia operativa és el que passa en l'art en contemplar una creació artística que ens atrau o ens deixa indiferents i també succeeix en l'univers simbòlic. Si els símbols estan vius concorden amb l'esdevenir del creat i travessen els diferents nivells de la realitat, des de la més inferior a la més elevada o de la més subtil a la més concreta.
A la trobada del particular amb l'universal s'ha anomenat vibrato. En contemplar la naturalesa hauria de passar el mateix, les parts formen un tot que només es pot aprehendre per mitjà de la visió interior. Per penetrar en el vibrator de les formes naturals i en les correspondències que genera. El nostre viatge segueix als quatre elements: foc, aire, aigua i terra, ja que com va escriure Louis Cattiaux: "Els quatre elements formen l'alfabet amb el qual Déu ensenya als homes clarividents" ('El missatge retrobat' 5, 49).
En totes les tradicions l'home és el símbol per excel·lència. Tot el que hi ha a l'univers està contingut en l'home. Per això el cos humà és la representació del microcosmos relacionat amb els quatre elements de cadascuna de les parts del macrocosmos que l'animen i sustenten. En l'enfocament occidental aquesta representació és exterior, el cos humà contingut per l'univers simbòlic dels cercles concèntrics que representen el macrocosmos i que queda tan ben representat en les imatges de Hildegard von Bingen (s. XII) amb el seu Liber Divinorum Operum, mentre que en la tradició xinesa destaca el gravat de meditació taoista conegut com Neijing Tu, (618-907 dC).
En orient l'enfocament és des de l'interior, on s'accedeix al macrocosmos a través un viatge interior alquímic, amb la finalitat despertar centres energètics -mitjançant pràctiques de meditació, dieta, salut, sexualitat ...-, capaços de purificar el ser per assolir la vacuïtat del mal. I retornar a així a la unitat. En aquesta anatomia simbòlica el cos de l'ésser humà és el forn alquímic que conté tots els elements i que queda representat magníficament en el gravat de l'Neijing Tu, que descriu el mapa per aconseguir traspassar totes les barreres a traspassar per la nostra energia vital.
La simbologia ha de desvetllar allò que oculten els llenguatges. El nou i el vell són dues cares de la mateixa moneda. Tot i que els llenguatges i les contingències canviïn, el símbol parla de l'essencial, de l'experiència de l'essencial, ja que l'essencial en si mateix és profundament equívoc. (Apunts del curs de Simbologia de la UB 2016/17).
